29.10.12

coses repel·lents!

 Hi ha coses que encara que no vulgui em causen repel·lència!
Dissabte llegia "La Contra" de La Vanguardia. La feien a Erik Sprague  un home que va tatuat de llangardaix per tot el cos.
A mi, en un primer moment, aquests animals em causen una mica de "repelús", per tant, em costa imaginar tenir assegut a algú a la vora amb aquesta mena de tatuatges. Vaig llegir per curiositat, per veure si en alguna pregunta li diria a que el va motivar a fer-ho, i sí, la pregunta es va donar, i la resposta no va ser gaire originar, ja que el més normar era respondre, per ser diferent.
A l'anar llegint, li pregunta com és això  de tenir la llengua dividida, com els animals, i va respondre que li preguntessin a la seva dona. En aquest moment, la meva imaginació va començar a funcionar i a pensar que potser tenia raó que havia de ser interessant.
I vaig continuar llegint! Però, si algun punt d'excitació havia passat pel meu cos, va  desaparèixer en un moment, en llegir que en la part no visible del seu cos hi duia  un pírcing i part de tatuatge!!! ... en fi, que ens haurem de conformar i de bon grat, amb simplement fer anar la imaginació.                                           



23.10.12

"lo impossible"

Diumenge vaig anar a veure aquesta pel·lícula, amb la perspectiva de que em podria trobar, ja que segons deien feia plorar, inclús podia produir algun desmai.
La veritat és que la pel·lícula està ben feta, i arriba i transmet el patiment, el dolor, les pors, les inquietuds dels personatges, que imagino era el que el director volia plasmar.
Emociona? sí, és una història emotiva i força dura, encara que si em poso a pensar que es troba ambientada amb el tsunami d'un país on la pobresa és el seu problema doncs per emotivitat, només està relatant una història d'una família benestant, sense en cap moment tractar com es va quedar el país o com està ara.
Per desmaiar-se? no, i ara!!! A menys que t'agafi una baixada de pressió que també et podria passar veient James Bond. Clar que es veu sang, i patiment, però que  t'esperes d'un lloc on el mar s'ho ha endut tot?
En fi, que és una pel·lícula que està molt bé, però res més que això!
Estimat bloc,
Fa molt temps que hauria d'haver pres una decisió, saps com em costa  i sobretot és perquè no se el que vull, tinc pors a moltes coses i acotem la solució més fàcil que és no fer res, i que el temps aporti les seves solucions.
Tu i jo sabem que això no funciona així, el temps només ho allarga i ens distancia, i la distància és el que ens fereix més. Ja són molts anys, moltes coses viscudes i no es fàcil acceptar que tot té un final.
Penso en com seria viure sense tu i no m'ho puc imaginar, però a la vegada necessito estar sense tu. Em crees una angoixa que cada vegada costa més de dur, i fredament penso si tot plegat té cap sentit, però crec que no faré res,
sóc covarda!

fer anys!

Hi ha dates i dates!
Els 65 marquen una línia, o més  ben dit, l'estat et marca una línia en la qual et diu que pots deixar de treballar. Però crec que res es tant fàcil, fer anys tampoc ho és, has d'acceptar que el teu cos ja no respon com abans, que fas unes coses diferents, ... i pensar en la mort, tema tant tabú en la nostra societat.
A vegades la gent del voltant, tampoc ajudem a tot això, també tenim les nostres pors i temors, que no gestionem d'una forma correcta, i creiem que si no pensem en allò, allò no existeix, i això es la mentida més gran que la societat s'ha inventat.
Ens fem grans, i podem dir que per sort ens fem grans, fer anys hauria de ser viscut com un goig, hauríem de saber disfrutar-ho per tota aquella gent que ja no hi és, que no han pogut arribar a la nostra edat, per aquells que ens envolten i sobretot per nosaltres mateixos ... tenim la sort de poder fer anys!!
i aquests són els 65 del meu pare ...