16.8.11

un altre cop contradiccions

Ahir mirant el telenotícies, vaig veure la notícia de la mort de tres nens discapacitats en un centre d'acollida. La mort ha estat a mans de la cuidadora del centre, ves a saber perquè i quins pensaments van passar pel seu cap ...
http://www.elnortedecastilla.es/20110816/local/valladolid/boecillo-recuerda-tres-ninos-201108161433.html

Aquest matí, diversos diaris i informatius explicaven el succés considerant, el que amb psicologia s'anomena "trastorn de pena o de compassió", i un altre cop sem desperta el dilema entre la professió i els sentiments ...
Els nens no han tingut la meva sort de tenir una família i un entorn que m'estimen, em cuiden i em respecten, aquests nens no tenen família ... però per aquest mateix motiu els hi neguem el dret a viure? qui és qualsevol persona per a decidir això?
No vull entrar en dilemes religiosos, la cosa no va per aquí ... només em se trenca el cor pensar que si jo no hagués tingut una bona família em podia haver passat això!!
gràcies família

10.8.11

pensaments del juliol

L'Andrea ja arriba! Ara ja puc escriure't amb total llibertat ... hi havia coses que no cal que un sàpiga a la distància.
Ha estat un juliol de nervis, agobiant, ... Hi va haver una setmana que vam estar pendents del padrí, es mareixa, no respira bé, que si l'estómac, etc etc Això significa que la mare i jo estàvem engoixades, que els nervis poc a poc s'apoderaven de nosaltres, i per tant, l'entorn patia aquests nervis.
Realment, jo moltes de les vegades tinc la sensació que tothom paga els seus humors amb mi ... i jo amb qui? ...
Moltes vegades penso que ja poc sentit te la vida, la meva vida, ... tot s'està tornant una monotonia i rutina, i poca cosa per a què o qui lluitar.
Hauria de fer alguna cosa, però que?
Se que no faré res, que tot continuarà igual, que no sóc prou valenta per a afrontar-me a tot allò que en aquest moment no m'agrada ni m'ajuda ... i penso en la soledat, em sento sola encara que hi ha molta gent al meu entorn, però realment m'afronto a la soledat? ...
No espero trobar el camí, només espero continuar essent una mica feliç amb allò que tinc! ... però també que l'entorn sàpiga que te amb mi, algun dia no hi seré i aquell dia enyoraran el que podia haver estat i en el seu dia va ser.

9.8.11

... i és festa major!!

 
 Parlar de festa major sempre és anomenar molts actes, de molts tipus i amb molta gent que hi te relació!
La festa major va començar amb una pel·lícula, en aquestes dates sempre s'escullen films no gaire bons, però que entretenen la canalla, en aquest cas l'escollit va ser "piratas del caribe". 
Divendres, el primer dia, es pot considerar una mica tranquil. Jo havia planejat tenir unes persones com a invitades però, a vegades no tot es compleix (però bé ara no ho explicarem, no es aquest el tema). A la nit, hi havia la "nova trinca" i per sopar truitada popular, però abans la meva amiga Antonieta em va trucar per anar a fer-la petar una estona. I així va ser, cap a treure les cabòries abans de continuar amb la festa!
Tot i que a mi no m'agrada la truitada, vam anar a la truitada popular, ple a vessar (el fet de ser gratuït sempre ajuda), vam xerrar i sobretot mirar com la gent menjava (també t'he de dir que després em va passar factura el fet de no haver sopat) ... I per fi comença la nova trinca, cançons i més cançons sense gaire més a comentar, poc espectacle i poc lluïment de les expressions i qualitats dels artistes. 
A l’acabar l’espectacle, quan ens acomiadàvem no se’ns va acudir res més que anar-nos-en a fer fotos amb els protagonistes. Va ser el moment més divertit de tot l’espectacle ... així per exemple, quan jo dic “tu vine cap aquí” dirigint-me a la Sandra, contesta el que fa de Toni, “ja vinc, ja vinc”  i després el Miquel Àngel amb el seu gos discutint sobre si era més maco ell o el gos ... en fi, a una nit d’espectacle, tot està permès!


 El dia següent, era dissabte, dia de Sant Salvador, tal i com va dir el bisbe dia de la transformació ... Si vaig anar a missa i si hi havia el bisbe ... Jo sempre vaig a missa, i no tenia perquè canviar perquè havien invitat el bisbe, crec jo! El seu sermó va ser normal, només en el moment que va considerar adequat destacar que tenim un alcalde practicant va deixar d'agradar-me tot el que estava dient, perquè sempre es barreja política i religió?? serà més o menys bon alcalde per la seva religió?? ...
bé, tornem al tema ... després ja ven venir "les nenes", aquest any els va tocar fer la processó, que estic segura feia molts anys cap d'elles en feia cap, la Montse va recordar que l'últim cop també devia ser a Golmés, això és el que te el meu poble, fa fer aquestes coses!
 Es va continuar amb el bermut, divertit i ple de gent, aquí si que van seguir amb la tradició d'anar a ballar sardanes ...
Dinar, com sempre molt bo, i sense gaire descans cap a Mollerussa a fer un vol, i fer de pretty woman, tot i que, vaig acabar fent del xòfer que dur les bosses ... totes van comprar menys jo, que rar en mi, no creus?
I a la nit el concert, aquest any el pla fort era Teràpia de Shock, i com no podia ser menys en nosaltres, vam adoptar el paper d'adolescent fans, cridant i demanant la cançó "sense tu", aquella que tothom es sap, i la única crec! Però el nostre plat fort, van ser els Kalos Mayalos, un grup ska que "les nenes" havien vist un cop i que es sabien tot el seu repertori, amb el moment estrella, amb una cançó de la patum de Berga, la qual la Montse i la Cristina van embogir i tothom va assabentar-se de la nostra existència ... la nit va ser llarga ... quan temps feia que no anava a dormir a les 6?? va ser llarga però divertida, molt divertida!
I l'últim dia, el dia de no existir, el dia d'estar exhaust. Va ser tranquil, (a excepció d'una bronca immerescuda, sempre rebo els cops de tothom, però això és un altre post), dinar i despedida i a dormir molt aviat ...
I tal i com diria la Trinca, "adéu siau i fins l'any vinent"

1.8.11

qüestionaments!

" i si hagués fet allò"
" i si volia que ..."
" i si esperava que ..."
Així es pot resumir el llibre "Quan cau la nit", el protagonista es planteja en tot moment que hauria d'haver fet o dit, o que esperaven que fessin o diguessin, a més de qüestionar-se la perfecció de la bellesa, ja no solament la física sinó aquella bellesa que implica l'art.
En algun moment del llibre, arribes a pensar que el protagonista es força pesat ... però a altres penses que constantment ens estem qüestionant que fem  i que diem.
Tot i això, un llibre molt recomanable, si no oblidem que parla d'una família benestant americana.