21.6.11

records

Aquests dies he pensat molt en la Maria i en la Gemma ...
Al Lisard li ha tocat viure una experiència que mai oblidarà, la mort d'un company, un amic, en unes edats on la paraula mort encara no forma part del vocabulari.
I això, m'ha fet pensar en aquestes dos companyes d'universitat.
La Maria, una noia alegre, plena de vida, d'iniciatives, maca, amb molt de futur com tots nosaltres, la qual el destí, un accident se la va endur quan tot just havíem acabat la carrera ... només 21 anys, i d'això ja en fa molts, i en determinades situacions encara la recordo. Recordar es bonic, almenys vol dir que la duc en la memòria i que una petita part de la Maria viu en mi. ... Al Lisard també li passarà, quan el dolor i la tristesa s'hauran calmat, el record en situacions es farà present ...
La Maria sempre cantava!
La Gemma, era una noia més seria, callada, sabies que hi podies confiar, ... va donar moltes voltes abans de decidir que volia ser de gran, ... ho va decidir, treballadora social, li costava estudiar i va tardar més que la resta de companys en acabar la carrera ... El mateix li va succeir amb els nois, tal i com es diria, anava de flor en flor (i qui no en aquella edat!) ... Finalment, quan havia trobat l'estabilitat en tots els sentits, el destí la visita amb un càncer, que tot i la seva energia no va superar ...
Sigueu on sigueu, una forta abraçada

ja són 35!!!!!!! ... 35 primaveres, en honor a la Núria

 
Ja són 35! I cada vegada té menys sentit allò que un dia vaig dir, que la veritat no cal recordar. No m’expressa’t bé, si que te sentit, però dir-ho cada vegada fa més por ... i per tant, millor no dir-ho!
Aquest any per fer una cosa diferent, vaig emportar-me a la tropa a Ripoll, el dia va estar bé, però entre tu i jo, no calia anar a no se quans kilòmetres per a caminar, al costat de casa també es pot fer ...
I com sempre, t’he d’explicar la llista de regals, un netbook per a poder treballar o divertir-me sense estar en aquestes quatre parets, una funda i ratolí per al netbook, ... una kimmidoll, i un top, les colonietes per no trencar la tradició, i crec no em deixo res, ah si, la jaqueta de la boda ... I un altre top, la Rosa, i el súper vol de pasta de la Sílvia, que per cert, és xul·líssim ...
Com sempre, com cada any, no em puc pas queixar!

16.6.11

un dia molt emotiu ...

 
Aquest any per primera vegada va coincidir la festa major petita del poble, amb l’aniversari de boda dels pares, i vam pensar que alguna cosa s’havia de fer, sobretot per dos motius: perquè s’ho mereixen i per l’angoixa viscuda per la mare aquests últims mesos.
Quan penses que alguna cosa has de fer, et venen al cap el nom de: Josep, Paquita i Magda, i així va ser, els vam invitar sense que els pares en sabessin res.
I com ho podíem fer?
Aquí, va entrar en joc el Lisard, i es va oferir (o va estar obligat per l’Andrea, això ja no ho sé), a cuinar una paella valenciana, dels seus orígens. La cosa no era fàcil, cuinar una paella de dotze? ... uff
Jo, igual que la meva mare també tenia remordiments d’haver proposat aquella idea, però ara ja estava fet i es pot dir que ja no es podia tirar enrere.
Jo era l'encarregada de distreure la meva mare, i t'he  de confessar que em pensava costaria més. Primer tal com mana la tradició, i aprofitant que teníem dames i pubilla als nostres barris, vam anar a guarnir el carrer i de pas esmerçar.
Després missa i sardanes ... d'allò més típic, mentrestant a casa els nois cuinaven ...
Quan vam arribar a casa l'emoció es va fer evident, la felicitat es va reflectir a la cara de la meva mare i del Josep, i de tots en general, i l'agraïment més sincer que la mare va fer al Lisard, també fruit de l'augment del remordiment per haver deixat el noi amb tota la feina.
I ja vam dinar, una paella valenciana, que fins i tot jo que no m'agrada l'arrós, quasi m'ho vaig acabar tot ...

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! VI

Ja fa dies que va ser la reunió, per una cosa o altra no t'havia explicat la reunió de l'altre dia ... ja han passat uns dies i m'he tranquil·litzat, res ja no és com era ...
Que t'he de dir d'aquell dia?
Les coses se'n van anar de mares, la cosa es va descontrolar en el moment que un diu que no li agrada que el cridin, i ell està cridant ... després d'això, jo no volia entrar en aquest joc, i molt menys quan es donen insinuacions que no tothom pot dur la revista, en fi, jo se que sóc capaç d'això i de molt més, i sobretot que no ho he de demostrar a ningú.
Sincerament, em faig ràbia a mi mateixa quan encara en algun moment dubto de la meva capacitat, simplement viure, i viure en segons quin entorn, ja és una lluita constant.
No sé que faré, de moment desconnectar, sempre que em deixin, però si convé no pararé de repetir "parlem en un altre moment" ... i d'aquí tres mesos o a l'octubre, més o menys, ja es veurà ...
de moment l'ESCLAT ja forma part del passat!

7.6.11

diverses fotos d'aquests dies!

primera vegada que veig les fonts engegades!

La Núria Feliu al seu barri


A classe, i jo la professora!!! no se si m'escoltaven gaire





Que maca és! hi he de tornar amb la mare ...

3.6.11

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! IV

Volia penjar l'entrevista aquí, ja havia obert el document, havia seleccionat el text i clicat l'opció de copiar, ... però m'he repensat, es veritat jo no firmo l'entrevista i per tant, potser no seria del tot legítim que ho pengés i d'aquesta manera augmentar la polèmica.

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! III

La revista ja ha sortit, i efectivament la "frase de la discòrdia" no hi surt per enlloc. Com que ja han passat dies des de que me'n vaig assabentar, la ràbia, indignació i enrabiada del moment ja va passar. Ara freda i calculadora ja podia dir tot allò a dir, a la persona que presideix la revista.
Abans de tot això, havia de disculpar-me amb la persona entrevista, em vaig adelantar perquè en tot moment volia que quedés clar que jo no havia estat autora d'aquell fet. Vaig escriure un mail de disculpa, i no va tardar gaire  a fer el seu efecte ... em truca indignada, i deixa ben clar que parlarà de forma clara, és sindicalista, no ho oblidem, i tots sabem que de parlar, parlen!
Va arribar el moment de parlar amb el president, expressant les dos coses importants per mi que havia passat en aquella acció: s'havia produït censura i s'havia donat una falta de respecte a la meva feina!
Em vaig quedar molt sorpresa, quan em vaig donar comte que aquesta persona no s'havia perquè era allí, no tenia consciència que a mi m'hagués molestat aquell fet o que sigués tant atrevida de protestar ... hi ha persones que es creuen que sempre has d'estar d'acord amb tot!
He de reconèixer que va acceptar que havia d'haver parlat amb mi abans, però en el moment de parlar de la censura a la frase, el seu to i forma van començar a canviar, i a dir que jo ha no ho havia d'haver escrit "com es pot tirar un mateix pedres sobre la teulada" va dir!. En aquest sentit, no ens vam posar d'acord, la crítica és crítica, i si està ben dita i sense ofendre, s'ha d'acceptar, sobretot la crítica constructiva.
No pretenia fer-lo canviar d'idea, no sé si ell a mi si, cosa que no va aconseguir ...
En aquest moment, va ser quan vaig preguntar com funcionava el relleu, ja que ell ha de deixar-ho essent incompatible amb ser alcalde ... la resposta va ser que tot queda igual, el mandat no s'acabat i per tant, el vicepresident passa a president! En fi, tot quedarà igual ... i jo, ho deixaré ... ja no se si per orgull, per no haver comtat amb mi, perquè no m'agrada com es treballa, ... o per un conjunt de tot plegat ... només se que en un lloc voluntari l'energia que hi disposes ha de repercutir-te amb coses positives i no angoixes!
Em sap greu, m'agradava i volia estar-hi una temporada més ...
Després la cosa va continuar, no va quedar aquí, ja que la persona afectada també va parlar amb el president .... però bé, això ja es qüestió d'ells ...
Ara ja només queda la reunió amb l'equip ...

p.d.: la frase de la polèmica és:
"Cal innovar la revista de “l’Esclat”, crec que està caient en una rutina que molts cops no atrau a llegir-la." ... 
tant soroll per tant poc ...