30.3.11

coses que fan fer ...

perquè els porquets estiguin ben calents!!!
Quines vajanades que fan fer!!
però com es diria popularment, "a callar i a creure"


28.3.11

"cisne negro"


És una de les pel·lícules que m’ha mantingut amb tensió, de les últimes que he vist. “El cisne negro”, també crec que és una de les millors que he vist últimament. Psicològicament, aquesta pel·lícula és impressionant, i no vaig parar de pensar “que te la noia?”, sense arribar a cap resposta a la pregunta.
Podria fer una llista sobre els diversos trastorns que se’m passava pel cap, potser simplement el director va escollir un símptoma de cada trastorn, o la noia patia un d’aquells que no s’acaben mai els qualificatius que si van afegint. Potser, si es veritat que alguna de les coses que ficaven no acabava de ser real, o pensaves que allò podia estar dibuixat d’una altra manera.
Però transmetia patiment!! I molt, una angoixa increïble per aconseguir una cosa, la fama i el reconeixement màxim, amb un final probablement esperat però no per això menys interessant.

barcelona ... un dia dona per molt!










    


temps ...

Fa molts dies que no t'escric, no se com m'ho faig però les setmanes passen que volen i no tinc temps de res, i clar primer són unes determinades coses i després l'oci.
Tenia diverses post pensats, i ja no recordo sobre que havia de parlar, però bé aquí torno a estar.
Ja fa dies que ha passat el "baixòn" i des de llavors que em sento molt bé, i això és genial!!!

14.3.11

a la deriva i un altre cop amunt!

No vaig ser el suficientment forta, vaig desmoralitzar-me totalment! Realment, no se perquè em va agafar el baixón, bé, si que ho sé! Hi havia una distància insalvable entre jo i poder consolar la meva mare. Ella estava a baix, plorant desconsoladament, i jo a dalt volia abraçar-la, t'ho creuràs si et dic, que mai havia sentit aquesta frustració?
Suposo que tot va ser de cop i volta, sense imaginar-nos que allò podia passar en aquell moment, i mai estem preparats per això.
I a més, quan una mare s'esfonça el vaixell va a la deriva, és així!
I no podia parar de plorar, la Sílvia tenia el mòbil tancat o fora  de cobertura, tal i com t'anuncia la companyia orange, i vaig trucar al David, havia de plorar amb algú que em comprengués el plor, o que no digués res, simplement m'escoltés plorar.
Després d'unes hores em vaig calmar, i con no podia ser d'una altra manera, vaig començar a organitzar el meu dilluns, qui m'ajudaria, qui faria el dinar ... tal i com em van dir, la logística és el meu.
Només són necessaris diners!! si tingués diners, molts diners, m'arreglaria la casa, totalment robòtica, tindria algú les hores que fessin falta i seria totalment independent ...
de somnis també es viu!!!!!!!
Però, ens em vam sortir, i la meva mare ja torna a ser la capitana del vaixell i jo la seva navegant.

8.3.11

tristesa ...

Tristesa, aquesta és la paraula que més reflecteix com em sento. El miro i em sento trista, tinc pena de veure que ja no és aquell home que era. Ningú tornem a ser aquells que havíem estat, però a vegades necessitem un temps per a assimilar que això ha succeït.
Es dur veure aquell ésser estimat, que d'un dia per l'altre ja no pot fer res del que feia. Fins aquell moment pensava que valia la pena arribar a certa edat amb les seves bones condicions, ara penso, si cal allargar amb unes condicions que ja no són les òptimes.
No puc deixar de pensar en les paraules de la doctora, "no sabia que fer, si dur-lo a l'hospital o passar els moments a casa, perquè segons quines condicions potser ...". Al primer moment després de sentir aquesta frase, vaig pensar que no tenia lògica, però ara ja no se que penso. Potser és egoista o potser és una barreja d'egoisme i també pensar en l'altre.
La qüestió es que per sort, actuem de forma inconscient sense pensar en tantes coses, i per continuar tenint la seva presència entre nosaltres.