10.8.11

pensaments del juliol

L'Andrea ja arriba! Ara ja puc escriure't amb total llibertat ... hi havia coses que no cal que un sàpiga a la distància.
Ha estat un juliol de nervis, agobiant, ... Hi va haver una setmana que vam estar pendents del padrí, es mareixa, no respira bé, que si l'estómac, etc etc Això significa que la mare i jo estàvem engoixades, que els nervis poc a poc s'apoderaven de nosaltres, i per tant, l'entorn patia aquests nervis.
Realment, jo moltes de les vegades tinc la sensació que tothom paga els seus humors amb mi ... i jo amb qui? ...
Moltes vegades penso que ja poc sentit te la vida, la meva vida, ... tot s'està tornant una monotonia i rutina, i poca cosa per a què o qui lluitar.
Hauria de fer alguna cosa, però que?
Se que no faré res, que tot continuarà igual, que no sóc prou valenta per a afrontar-me a tot allò que en aquest moment no m'agrada ni m'ajuda ... i penso en la soledat, em sento sola encara que hi ha molta gent al meu entorn, però realment m'afronto a la soledat? ...
No espero trobar el camí, només espero continuar essent una mica feliç amb allò que tinc! ... però també que l'entorn sàpiga que te amb mi, algun dia no hi seré i aquell dia enyoraran el que podia haver estat i en el seu dia va ser.

1 comentario:

Lisard Torró dijo...

Ale, tota per a vosaltres!! jejeje

veig que les festes majors bé. Ja em va dir l'Andrea que este any havia estat el poble més ple que mai, no?

Bueno, records per a tota la família i que es millore el Salvador.

Una abraçada


Lisard