21.6.11

records

Aquests dies he pensat molt en la Maria i en la Gemma ...
Al Lisard li ha tocat viure una experiència que mai oblidarà, la mort d'un company, un amic, en unes edats on la paraula mort encara no forma part del vocabulari.
I això, m'ha fet pensar en aquestes dos companyes d'universitat.
La Maria, una noia alegre, plena de vida, d'iniciatives, maca, amb molt de futur com tots nosaltres, la qual el destí, un accident se la va endur quan tot just havíem acabat la carrera ... només 21 anys, i d'això ja en fa molts, i en determinades situacions encara la recordo. Recordar es bonic, almenys vol dir que la duc en la memòria i que una petita part de la Maria viu en mi. ... Al Lisard també li passarà, quan el dolor i la tristesa s'hauran calmat, el record en situacions es farà present ...
La Maria sempre cantava!
La Gemma, era una noia més seria, callada, sabies que hi podies confiar, ... va donar moltes voltes abans de decidir que volia ser de gran, ... ho va decidir, treballadora social, li costava estudiar i va tardar més que la resta de companys en acabar la carrera ... El mateix li va succeir amb els nois, tal i com es diria, anava de flor en flor (i qui no en aquella edat!) ... Finalment, quan havia trobat l'estabilitat en tots els sentits, el destí la visita amb un càncer, que tot i la seva energia no va superar ...
Sigueu on sigueu, una forta abraçada

1 comentario:

Lisard Torró dijo...

Tot és qüestió de fer una bona digestió de les coses... i recordant els moments (els bons i els dolents) viscuts amb la persona la cosa és molt més fàcil.