19.12.11

remordiments ...

Aquest cap de setmana ha estat uns dies de molta  reflexió social, i el meu paper en el col·lectiu ...
Però ahir, durant tot el dia, i mentre veia les activitats que es realitzaven en tots els municipis, tenia remordiments de no haver-ne organitzat cap.
I va haver un moment, escoltant un dels testimonis, que em vaig enfadar amb mi mateixa, no m'havia d'haver deixat guanyar per la mandra, per la càrrega de la feina, pel que han dit o  diran i per no se quantes coses més que vas pensant.
Vaig pensar i dir que, tirava la toballola ... però no, no en tornarà a passar, l'any vinent tornaré a ser-hi, convenceré l'Antonieta, el Jordi, el Robert, i qui faci falta ...
Ja sé que sembla que estic fent un mitinc, però ni res ni ningú ha de canviar les meves idees, lluites, somnis, ... ho he de fer, per mi, pels que ja no hi són, pels que encara han de nèixer!

9.12.11

amb retard foto de la manualitats exposades!

Festa major agost 2011

tema pendent ...

Hi ha un tema que tinc que explicar-te, ja queda poc per poder-ho fer i així tancar una altra porta ...

pensar en temes difícils ...

Aquests dies, per diversos motius, penso en envellir, en la mort, en com envellir, fins on estic disposada ... tot això va apareixent a la meva ment sense cap resposta clara per a cap pregunta.
La majoria de converses sorgeixen per un parent que tenim, que la seva vida va degradant-se molt poc a poc, perdent cada facultat i només sent un cos que alimenten i cuiden. I el primer pensament que tinc en la ment, és que això no ho vull ni per cap dels meus familiars ni per mi.
A més, ahir amb el David parlàvem de la mort d'un home amic de la seva família després d'una llarga i dura malaltia, jo crec que és una de les més difícils que en aquest moment hi ha. L'home a donat  el cos a la ciència i a més "el seu adéu" no el faran en una església sinó que tots faran un beure en un restaurant. I això et fa pensar, que més maco pot haver-hi després d'haver patit i lluitat que fer una despedida diferent!!
Ja fa temps que penso que he de fer el testament vitae, i perquè no, també deixat dit totes aquestes coses (l'Andrea sempre diu que farà el que voldrà que jo no ho veuré), però alguna cançó de SAU, Manolo Garcia, algo diferent ... perquè no ja començar a pensar-hi?

28.11.11

ECOM fa 40 anys!!

www.quimbonaventura.com: ECOM, 40 anys:

 Fins aquest any no els he conegut, i els vaig conèixer quan la Mª José ja no estava entre nosaltres ... aquest fet traumàtic es notava en l'ambient ... Els hi donaven la creu Sant Jordi i la seva precursora no ho podia veure, a més feien un curs que segons vaig poder saber, era un objectiu que feia molt de temps buscaven.
Aquest curs, potser no em va aportar molta cosa a nivell de coneixement, però si a nivell emocional i d'experiència. Primer, vaig descobrir aquesta entitat que és molt més que un agrupament d'associacions, segon vaig conèixer gent amb una força espectacular, la Marta, la Montse, l'Ismael, i tots els altres ... lluiten i lluiten, i no es cansen de lluitar ... la força que desprenen es espectacular! ... jo de gran vull ser com ells, sempre amb força i positiu! I tercer, van ser set sessions divertides, de passar el dia a Barcelona amb l'Andrea, la mare i el David.
Només queda desitjar-los moltes felicitats, i a lluitar 40 anys més el mínim!!

16.11.11

living a part togheter

Ja està! Una altra etiqueta "living a part togheter" ...
Avui, mirant els matins de tv3, parlaven de nous models de família, ...
i he pensat, ja està ja tinc un nom en anglès per a posar-m'he una nova etiqueta, que m'agraden i a més en tinc poques!!
Bromes apart, parlaven de "just women", i ho escoltava atentament, sense acabar d'entendre res ... Hi havia discursos de la noia que em recordaven allò que a vegades les padrines deien, "és un amic per anar a ballar", quan es referien a una vídua o vidu que vivia a casa seva i quedaven a l'Amistat ...
Avui en dia, enlloc de ballar es poden fer moltes altres coses, però aquestes noies que viuen així no han fet ni inventat res d'especial ... només li han posat un nom amb anglès, que queda més modern. 
Però, també s'ha d'entendre que quan una persona surt del convencional, en allò que sigui, tot és més complicat, tots els membres han de tenir-ho clar i voler el mateix ... tot i això, en moments baixos, quan et pots qüestionar on et porta allò, la pressió de la societat o entorn t'ho fa plantejar, però d'aquí dos minuts tot ja continua com un vol. 

12.11.11

Tin-tin

Jo no era súper fan dels còmics de tin-tin però quan vaig saber que feien la pel·lícula, vaig tenir clar que la volia anar a veure.
I així va ser! La vam anar a veure amb una sala plena de nens i no tant nens, però va valer la pena aguantar el soroll dels nens dient que ja estaven cansats.
Tot i els comentaris desfavorables que havia sentit, a mi em va  agradar i m'ho vaig passar molt bé, crec que l'Spielberg es va mantenir fidel al còmic i al seu personatge, es veritat que potser  el personatge tenia més tupe, però això tampoc es tant important, no?

"un camí de camins"

Ahir vaig assistir a la presentació d'un llibre de poesia del Bisbe Deig, a aquest bisbe li tenia "simpatia" tal i com diria la mare, tant pel seu caràcter com per la seva ideologia ... es pot dir que el considerava un capellà simpàtic ...
Com en tot el que es fa en aquest poble, hi havia quatre gats, però l'acte va valer molt la pena, especialment sentir recitar algunes poesies al Mossèn Climent, autor del recopilatori.
També he pensat que, la revista del nostre poble, cultural i divulgadora de la nostra cultura, hauria d'estar present en aquests actes, simplement per ajudar a fomentar allò que fem ... hi ha tantes coses que haurien de canviar!!!

30.9.11

un record de Barcelona

Ja tinc el meu records de Barcelona, em va fer molta gràcia perquè aquests dies que hi he anat tot sovint, quan passàvem per davant de llocs on en venien pensava en que podria comprar-ne un, però llavors jo mateixa pensava: "no siguis tant friky!", que comprar alguna cosa de la ciutat veïna és una mica rar.
Un dia que me'ls vaig mirar, només hi havia les mides grans tant del drac com del banc, i l'Andrea al fer-li el comentari em va mirar amb cara de costar-li  creure que era en serio que en volia un ...
A vegades els records de les ciutats són, no se com dir-ho, ... poden fer més nosa que servei, ja que només serveixen per decoració i perquè la pols s'hi posi al damunt ...
Bé, ara ja el tinc, i no me l'he comprat jo sinó que me l'ha dut el David de les seves vacances ... és aquest drac tant ple de color!

27.9.11

al circ tot es possible ...

Diuen que al circ, tot es possible ... i deu ser així!
Diumenge vam anar amb l'Andrea a veure el Circ Cric, i resulta que per arribar a on teníem les nostres entrades havíem de fer un recorregut una mica complicat ... El primer esglaó amb una mica d'ajut era fàcilment superable, però el segon s'havia de baixar el que era l'escenari i era molt alt.
L'Andrea i jo que tenim una certa tendència a tenir dubtes i pors, vam dir als nois que ens acompanyaven que no ho vèiem clar, i ells després d'una estoneta de debatre que si, si o que si no, m'agafen i em baixen al meu lloc, tot això, davant la carpa ja plena de gent, i jo tancant el ulls per no veure-ho ...
i ens van dir, dones poc confiades!!
Per tant, tot es possible al circ ...
L'actuació, ... divertidíssima, genials els pallassos, potser una mica curta ... mai en tens prou de riure i passar una bona estona.
I al repetir l'operació per la sortida, el Tortell Poltrona ens va fer la broma que potser encara se'ns quedarien ... no crec que siga una bona pallassa!

9.9.11

vacances: típics i tòpics I

Imagino que si vas a Sevilla has d'anar a veure un tablao, i més a mi que m'agrada, sempre m'ha agradat. Tot i que em van recomanar un de determinat, no el vam trobar i vam acabar a un completament turístic. No em va desagradar gens, almenys a mi, en canvi a l'Andrea no li va agradar gens, ni el sopar a base de tapes ...
Aquesta és una de les altres coses típiques, les tapes. Vaig acabar farta de les tapes, total ja saps com sóc amb el menjar ...
Tornant al tablao, vam escollir un que hi havia l'opció de sopar, tapes o una copa, i posats a fer vam agafar tapes. En fi, que m'ho vaig passar d'allò més bé.
Un altre típic, les places de toros. L'Andrea va voler visitar la Maestranza. Diu que havia vist una plaça de toros i que havia de veure com era aquesta, jo mi negava, entrar en una plaça de toros?? vam anar-hi, i tant tant horrible tampoc va ser ... això si no hi tornaré!







Després va venir la meva venjança, fer un tomb amb una de les barques pel riu Gualdaquivir ... va estar força bé, ... i allí vaig descobrir que tant preparar el viatge i m'havia descuidat La Cartuja per visitar, en fi que diuen que sempre t'has de deixar alguna cosa per veure i  així poder-hi tornar ...
I per últim, la visita a l'estadi Sánchez Pijuan, ... i ja tenim un Locco a casa!!

converses filosòfiques!

Fa pocs dies amb el David ens va entrar per xerrar sobre aquelles coses que moltes vegades li donem voltes i que la veritat tampoc treu sentit a res ...
Vam començar a parlar sobre el passat, el futur, i vist ara des de la perspectiva ens vam oblidar el més important el present: l'aquí i l'ara! Una cosa que és destacable de la conversa, es que vaig reconèixer la sensació i així ho vaig evidenciar, que m'he despertat cinc anys tard.
A vegades tinc aquesta sensació, però torno a pensar que l'important és aquí i ara!

Tot i que, no té molta relació amb l'escrit m'agrada l'estrofa de la publicitat de tv3 que diu alguna cosa així com "és estany com després de tants anys encara continuem tirant endavant"

vacances: que té Sevilla d'especial?

Aquesta és una bona pregunta,  perquè Sevilla te alguna cosa diferent que no te Barcelona o Lleida, passeges pels seus carrers i és respira una forma de vida diferent.
La gent no corra, no va estressada, no s'aglomera ... i durs 3 hores en aquella ciutat i l'angoixa que podies dur ja se n'ha anat.
I la seva gent? amb el seu accent, tot i que puguin dir les coses enfadats sembla tot el contrari ... quan preguntes alguna cosa fins i tot, són capaços d'acompanyar-te fins allà on vols, ... són simpàtics, amables, es preocupen de tu, tot i que segur que algun defecte també deuen tenir, per passar-hi les vacances és genial  ...
Però, també hi ha coses que et fan pensar ... i no és a nivell de tracte sinó a nivell més general, ... passeges pel carrer i no hi veus immigrants, ni locutoris, ni basars xinos, ni carnisseries, .... 

Per un altre costat, la ciutat està més adaptada del que jo em pensava, hi ha coses diferents del que es pot trobar aquí.  El carril bici a més a més, trobes dibuixat la cadira, és a dir, també es transforma en un carril cadira, és pràctic, així no trobes ni gent ni les rajoletes pesades que poden haver-hi a la vorera. Pel que fa als edificis, està prou adaptat, així com l'entrada als edificis on a tot arreu apliquen descomptes o entrades gratuïtes per mi i pels acompanyants. 
A més, a tot arreu veus cartells sobre que aquell edifici està subvencionat per l'estat ... i així van vivint, i en canvi aquí, ens  estressem, tenim problemes de convivència, de falta de diners, ... però en fi, com Catalunya res i per anar de vacances Sevilla!!

5.9.11

una cita molt especial


És la primera vegada a la meva vida que tinc una cita tant especial. Es tracta del Sr. Antoni, un senyor de 75 anys, cult, molt educat, i amb una conversa exquisida i que mai s’acaba. Tot i ser de Golmés, l’he conegut a través de la revista ...
Si aquella revista que tant te ne parlat, i que al final no he deixat!
A ell havia de fer-li la entrevista, que preguntar a algú que no coneixes? Com començar? De que parlar? ... quants interrogants!!
La entrevista va anar bé. El Sr. Antoni, no necessita preparatius, per a que una entrevista surti perfecta.
Més tard, d’aquí uns dies vam tornar a quedar, per parlar, de la filosofia, de la vida, per conèixer-nos i passar una estona també.
I aquí va ser on em va regalar una poesia molt especial, i de la qual et passo només un petit fragment:

No et rendeixis,el temps es infinit
per arribar i començar de bell nou.
D`acceptar el teu mòn,
de fugir de les pors,
d`alliberar llast,
de retornar a volar.
No et rendeixis que la vida ès això,
continuar el camì,
lluitar pels teus somnis,
destravar el temps,
còrrer entre els nuvols,
i destapar el cel.      
...

vacances: el viatge, petit comentari i alguna foto

Amb retard començaré a escriure els post sobre les vacances, i n’hi haurà diversos, per tant, durarà i molt!!
Aquest any em va agafar així, anar a algun lloc diferent, i l’escollit va ser Sevilla. No se perquè aquest any vaig voler marxar, potser perquè penso que serà de les últimes oportunitats que tindré amb l’Andrea ... També, perquè ho necessitava, havia de cansar-me, esbargir-me i desconnectar de l’entorn ...
I així va ser, vaig tornar com nova ...      











16.8.11

un altre cop contradiccions

Ahir mirant el telenotícies, vaig veure la notícia de la mort de tres nens discapacitats en un centre d'acollida. La mort ha estat a mans de la cuidadora del centre, ves a saber perquè i quins pensaments van passar pel seu cap ...
http://www.elnortedecastilla.es/20110816/local/valladolid/boecillo-recuerda-tres-ninos-201108161433.html

Aquest matí, diversos diaris i informatius explicaven el succés considerant, el que amb psicologia s'anomena "trastorn de pena o de compassió", i un altre cop sem desperta el dilema entre la professió i els sentiments ...
Els nens no han tingut la meva sort de tenir una família i un entorn que m'estimen, em cuiden i em respecten, aquests nens no tenen família ... però per aquest mateix motiu els hi neguem el dret a viure? qui és qualsevol persona per a decidir això?
No vull entrar en dilemes religiosos, la cosa no va per aquí ... només em se trenca el cor pensar que si jo no hagués tingut una bona família em podia haver passat això!!
gràcies família

10.8.11

pensaments del juliol

L'Andrea ja arriba! Ara ja puc escriure't amb total llibertat ... hi havia coses que no cal que un sàpiga a la distància.
Ha estat un juliol de nervis, agobiant, ... Hi va haver una setmana que vam estar pendents del padrí, es mareixa, no respira bé, que si l'estómac, etc etc Això significa que la mare i jo estàvem engoixades, que els nervis poc a poc s'apoderaven de nosaltres, i per tant, l'entorn patia aquests nervis.
Realment, jo moltes de les vegades tinc la sensació que tothom paga els seus humors amb mi ... i jo amb qui? ...
Moltes vegades penso que ja poc sentit te la vida, la meva vida, ... tot s'està tornant una monotonia i rutina, i poca cosa per a què o qui lluitar.
Hauria de fer alguna cosa, però que?
Se que no faré res, que tot continuarà igual, que no sóc prou valenta per a afrontar-me a tot allò que en aquest moment no m'agrada ni m'ajuda ... i penso en la soledat, em sento sola encara que hi ha molta gent al meu entorn, però realment m'afronto a la soledat? ...
No espero trobar el camí, només espero continuar essent una mica feliç amb allò que tinc! ... però també que l'entorn sàpiga que te amb mi, algun dia no hi seré i aquell dia enyoraran el que podia haver estat i en el seu dia va ser.

9.8.11

... i és festa major!!

 
 Parlar de festa major sempre és anomenar molts actes, de molts tipus i amb molta gent que hi te relació!
La festa major va començar amb una pel·lícula, en aquestes dates sempre s'escullen films no gaire bons, però que entretenen la canalla, en aquest cas l'escollit va ser "piratas del caribe". 
Divendres, el primer dia, es pot considerar una mica tranquil. Jo havia planejat tenir unes persones com a invitades però, a vegades no tot es compleix (però bé ara no ho explicarem, no es aquest el tema). A la nit, hi havia la "nova trinca" i per sopar truitada popular, però abans la meva amiga Antonieta em va trucar per anar a fer-la petar una estona. I així va ser, cap a treure les cabòries abans de continuar amb la festa!
Tot i que a mi no m'agrada la truitada, vam anar a la truitada popular, ple a vessar (el fet de ser gratuït sempre ajuda), vam xerrar i sobretot mirar com la gent menjava (també t'he de dir que després em va passar factura el fet de no haver sopat) ... I per fi comença la nova trinca, cançons i més cançons sense gaire més a comentar, poc espectacle i poc lluïment de les expressions i qualitats dels artistes. 
A l’acabar l’espectacle, quan ens acomiadàvem no se’ns va acudir res més que anar-nos-en a fer fotos amb els protagonistes. Va ser el moment més divertit de tot l’espectacle ... així per exemple, quan jo dic “tu vine cap aquí” dirigint-me a la Sandra, contesta el que fa de Toni, “ja vinc, ja vinc”  i després el Miquel Àngel amb el seu gos discutint sobre si era més maco ell o el gos ... en fi, a una nit d’espectacle, tot està permès!


 El dia següent, era dissabte, dia de Sant Salvador, tal i com va dir el bisbe dia de la transformació ... Si vaig anar a missa i si hi havia el bisbe ... Jo sempre vaig a missa, i no tenia perquè canviar perquè havien invitat el bisbe, crec jo! El seu sermó va ser normal, només en el moment que va considerar adequat destacar que tenim un alcalde practicant va deixar d'agradar-me tot el que estava dient, perquè sempre es barreja política i religió?? serà més o menys bon alcalde per la seva religió?? ...
bé, tornem al tema ... després ja ven venir "les nenes", aquest any els va tocar fer la processó, que estic segura feia molts anys cap d'elles en feia cap, la Montse va recordar que l'últim cop també devia ser a Golmés, això és el que te el meu poble, fa fer aquestes coses!
 Es va continuar amb el bermut, divertit i ple de gent, aquí si que van seguir amb la tradició d'anar a ballar sardanes ...
Dinar, com sempre molt bo, i sense gaire descans cap a Mollerussa a fer un vol, i fer de pretty woman, tot i que, vaig acabar fent del xòfer que dur les bosses ... totes van comprar menys jo, que rar en mi, no creus?
I a la nit el concert, aquest any el pla fort era Teràpia de Shock, i com no podia ser menys en nosaltres, vam adoptar el paper d'adolescent fans, cridant i demanant la cançó "sense tu", aquella que tothom es sap, i la única crec! Però el nostre plat fort, van ser els Kalos Mayalos, un grup ska que "les nenes" havien vist un cop i que es sabien tot el seu repertori, amb el moment estrella, amb una cançó de la patum de Berga, la qual la Montse i la Cristina van embogir i tothom va assabentar-se de la nostra existència ... la nit va ser llarga ... quan temps feia que no anava a dormir a les 6?? va ser llarga però divertida, molt divertida!
I l'últim dia, el dia de no existir, el dia d'estar exhaust. Va ser tranquil, (a excepció d'una bronca immerescuda, sempre rebo els cops de tothom, però això és un altre post), dinar i despedida i a dormir molt aviat ...
I tal i com diria la Trinca, "adéu siau i fins l'any vinent"

1.8.11

qüestionaments!

" i si hagués fet allò"
" i si volia que ..."
" i si esperava que ..."
Així es pot resumir el llibre "Quan cau la nit", el protagonista es planteja en tot moment que hauria d'haver fet o dit, o que esperaven que fessin o diguessin, a més de qüestionar-se la perfecció de la bellesa, ja no solament la física sinó aquella bellesa que implica l'art.
En algun moment del llibre, arribes a pensar que el protagonista es força pesat ... però a altres penses que constantment ens estem qüestionant que fem  i que diem.
Tot i això, un llibre molt recomanable, si no oblidem que parla d'una família benestant americana.

26.7.11

molta sort!!!

A vegades la vida passa males jugades, o com deia un amic, la vida possa a tothom al seu lloc ... Ara fa just un any, el protagonisme d'aquest post també ho era de les nostres vides.
Ell era algú important en la meva vida, i que sempre m'havia tractat d'una forma molt especial, però fent-me sentir sempre d'allò més bé. Ara fa un any, els actes es van tergiversar, i els sentiments d'empatia que em despertava es van transformar en ràbia, majoritàriament. Especialment tot això es va remoure, pel trastorn que a casa va comportar, i les nits sense dormir del meu pare.
La cosa està en que aquest any, a la nostra casa es torna a parlar del protagonista, aquest cop perquè no es troba bé. En el moment que vaig saber-ho, em van venir els records de tots aquells anys de la meva infància ... quan la malaltia es fa present les emocions i les rancúnies es transformen ... 
En fi, que li desitjo el millor, de tot cor, i perquè se que ell també m'ho desitja a mi ...

22.7.11

fantasmes

Avui he conegut la mare d'un nen amb la mateixa malaltia que jo, això et genera un sentiment de tristesa.
Un altre nen, no diré que tindrà una vida difícil, perquè no serà així! però si que haurà de lluitar molt per defensar i aconseguir allò que voldrà ...
Cada vegada que sento que neix un nen amb la meva discapacitat també penso que potser cada lluita, cada esforç i victòria aconseguida te més sentit, ja no tant per mi sinó per ells, ...
Pel Pau!!!!!!!!!

15.7.11

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! VII

No em sento orgullosa de mi mateixa, ho sé que no ho fet bé!
Cada vegada que anomeno la revista a algú, em pregunten "però no ho havies deixat?" i també em diuen altres coses com "no t'entenc! Després de queixar-te tant i hi continues ..."
Jo tampoc ho entenc, m'he deixat guiar per no saber dir que no o no voler dir que no. Espero almenys haver aprés alguna cosa encara que no n'estic molt convençuda.
També, em van dir "confio en que no ens tornarà a passar", que vols que et digui! jo no hi confio tant doncs. Em conec, se que es pot tornar a donar l'ocasió i tornar a succeir, perquè la llibertat d'expressió és un eix a defensar, i perquè continuo pensant que no va ser correcte censurar ... El que espero i confio no torni a passar-me, és la forma de gestionar-ho, principalment no caure en el nivell dels altres i se més valenta davant les meves conviccions.
En fi, em sap molt greu haver decebut a algunes persones no sent ferma en les meves decisions però segur que ho enteneu!!!!!!!!!!!!

un petit pecat ...

que maca que està .....

13.7.11

"mirades"

"Parles amb algú qualsevol, quan en un determinat, notes les seves mirades. Miren l'escot generós que portes i veus com la mirada va baixant més enllà d'allò que es veu.
Tu no pots evitar mirar la seva mirada, i en aquell moment penses en els seus pensaments. Els teus pensaments i els seus es creuen mentre continueu parlant de coses banals.
En cap moment et desagrada tenir aquelles idees, saps que només estan en la teva ment, potser ell no està pensant res, potser només ha estat un flaix difícil de controlar. Tot i això, t'enorgulleix saber que encara pots provocar moments d'esbarjo, sense que aquest moment vagi més enllà.
Continues la conversa, ara encara et trobes més endinsada al teu somni, i quasi per inèrcia, continues aquella conversa que en el fons t'interessa ben poc.
Després d'una estona, te'n vas. Notes la seva mirada mentre t'allunyes, però no et gires, no t'atreveixes a girar-t'he, no fos cas, que aquell moment, aquell núvol imaginatiu que t'havies format es transformes en alguna cosa real.
Tots dos camineu, torneu amb la vostra realitat, i demà res d'allò serà recordat."

8.7.11

contradiccions

Com sempre a l'estiu es quan menys cas et faig però, ja se que tu tot m'ho perdones i no m'ho tens en comte ...
Aquests dies per diversos motius he tingut, tal i com es diria el cor dividit alhora de posicionar-me, per sort, en tots els casos, són temes que no m'afecten a mi directament ... podríem dir, "temes de tertúlia" ...
El primer d'ells, és sobre un jove del meu poble que ha fet un acte delictiu, i parlant sobre el tema, jo que sóc del ram social, vaig acabar concloent que passi el que passi, vaig on vagi, el futur d'aquest noi és molt incert ... i jo mateixa dono una resposta negativa a la pregunta, la presó reinsereix??
Un altre dels temes encara es troba més lluny del meu abast personal, es tracta dels toros i corrides de bous, és contradictori prohibir una cosa i acceptar l'altra? es ser menys català estar en contra dels bous? s'ha de ser d'aquelles terres per entendre que significa? ... jo sincerament no m'agraden cap de les dues coses ...
Ah!!!!!!!! i ara menjo cavall!!!
I per últim, una altra  de les contradiccions del cor, es tracta de l'ESCLAT, com es que no he marxat? m'he deixat convèncer o no feia falta? m'enganyo a mi mateixa dient que així no ha guanyat qui és creia guanyador? o si que ha guanyat ell? ... Per una part, no estic orgullosa de mi mateixa, ... he faltat als meus principis, allò que segons jo mateixa dic, és tant important!
AIiisss a vegades amb la boca tancada estic més guapa!

21.6.11

records

Aquests dies he pensat molt en la Maria i en la Gemma ...
Al Lisard li ha tocat viure una experiència que mai oblidarà, la mort d'un company, un amic, en unes edats on la paraula mort encara no forma part del vocabulari.
I això, m'ha fet pensar en aquestes dos companyes d'universitat.
La Maria, una noia alegre, plena de vida, d'iniciatives, maca, amb molt de futur com tots nosaltres, la qual el destí, un accident se la va endur quan tot just havíem acabat la carrera ... només 21 anys, i d'això ja en fa molts, i en determinades situacions encara la recordo. Recordar es bonic, almenys vol dir que la duc en la memòria i que una petita part de la Maria viu en mi. ... Al Lisard també li passarà, quan el dolor i la tristesa s'hauran calmat, el record en situacions es farà present ...
La Maria sempre cantava!
La Gemma, era una noia més seria, callada, sabies que hi podies confiar, ... va donar moltes voltes abans de decidir que volia ser de gran, ... ho va decidir, treballadora social, li costava estudiar i va tardar més que la resta de companys en acabar la carrera ... El mateix li va succeir amb els nois, tal i com es diria, anava de flor en flor (i qui no en aquella edat!) ... Finalment, quan havia trobat l'estabilitat en tots els sentits, el destí la visita amb un càncer, que tot i la seva energia no va superar ...
Sigueu on sigueu, una forta abraçada

ja són 35!!!!!!! ... 35 primaveres, en honor a la Núria

 
Ja són 35! I cada vegada té menys sentit allò que un dia vaig dir, que la veritat no cal recordar. No m’expressa’t bé, si que te sentit, però dir-ho cada vegada fa més por ... i per tant, millor no dir-ho!
Aquest any per fer una cosa diferent, vaig emportar-me a la tropa a Ripoll, el dia va estar bé, però entre tu i jo, no calia anar a no se quans kilòmetres per a caminar, al costat de casa també es pot fer ...
I com sempre, t’he d’explicar la llista de regals, un netbook per a poder treballar o divertir-me sense estar en aquestes quatre parets, una funda i ratolí per al netbook, ... una kimmidoll, i un top, les colonietes per no trencar la tradició, i crec no em deixo res, ah si, la jaqueta de la boda ... I un altre top, la Rosa, i el súper vol de pasta de la Sílvia, que per cert, és xul·líssim ...
Com sempre, com cada any, no em puc pas queixar!

16.6.11

un dia molt emotiu ...

 
Aquest any per primera vegada va coincidir la festa major petita del poble, amb l’aniversari de boda dels pares, i vam pensar que alguna cosa s’havia de fer, sobretot per dos motius: perquè s’ho mereixen i per l’angoixa viscuda per la mare aquests últims mesos.
Quan penses que alguna cosa has de fer, et venen al cap el nom de: Josep, Paquita i Magda, i així va ser, els vam invitar sense que els pares en sabessin res.
I com ho podíem fer?
Aquí, va entrar en joc el Lisard, i es va oferir (o va estar obligat per l’Andrea, això ja no ho sé), a cuinar una paella valenciana, dels seus orígens. La cosa no era fàcil, cuinar una paella de dotze? ... uff
Jo, igual que la meva mare també tenia remordiments d’haver proposat aquella idea, però ara ja estava fet i es pot dir que ja no es podia tirar enrere.
Jo era l'encarregada de distreure la meva mare, i t'he  de confessar que em pensava costaria més. Primer tal com mana la tradició, i aprofitant que teníem dames i pubilla als nostres barris, vam anar a guarnir el carrer i de pas esmerçar.
Després missa i sardanes ... d'allò més típic, mentrestant a casa els nois cuinaven ...
Quan vam arribar a casa l'emoció es va fer evident, la felicitat es va reflectir a la cara de la meva mare i del Josep, i de tots en general, i l'agraïment més sincer que la mare va fer al Lisard, també fruit de l'augment del remordiment per haver deixat el noi amb tota la feina.
I ja vam dinar, una paella valenciana, que fins i tot jo que no m'agrada l'arrós, quasi m'ho vaig acabar tot ...

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! VI

Ja fa dies que va ser la reunió, per una cosa o altra no t'havia explicat la reunió de l'altre dia ... ja han passat uns dies i m'he tranquil·litzat, res ja no és com era ...
Que t'he de dir d'aquell dia?
Les coses se'n van anar de mares, la cosa es va descontrolar en el moment que un diu que no li agrada que el cridin, i ell està cridant ... després d'això, jo no volia entrar en aquest joc, i molt menys quan es donen insinuacions que no tothom pot dur la revista, en fi, jo se que sóc capaç d'això i de molt més, i sobretot que no ho he de demostrar a ningú.
Sincerament, em faig ràbia a mi mateixa quan encara en algun moment dubto de la meva capacitat, simplement viure, i viure en segons quin entorn, ja és una lluita constant.
No sé que faré, de moment desconnectar, sempre que em deixin, però si convé no pararé de repetir "parlem en un altre moment" ... i d'aquí tres mesos o a l'octubre, més o menys, ja es veurà ...
de moment l'ESCLAT ja forma part del passat!

7.6.11

diverses fotos d'aquests dies!

primera vegada que veig les fonts engegades!

La Núria Feliu al seu barri


A classe, i jo la professora!!! no se si m'escoltaven gaire





Que maca és! hi he de tornar amb la mare ...

3.6.11

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! IV

Volia penjar l'entrevista aquí, ja havia obert el document, havia seleccionat el text i clicat l'opció de copiar, ... però m'he repensat, es veritat jo no firmo l'entrevista i per tant, potser no seria del tot legítim que ho pengés i d'aquesta manera augmentar la polèmica.

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! III

La revista ja ha sortit, i efectivament la "frase de la discòrdia" no hi surt per enlloc. Com que ja han passat dies des de que me'n vaig assabentar, la ràbia, indignació i enrabiada del moment ja va passar. Ara freda i calculadora ja podia dir tot allò a dir, a la persona que presideix la revista.
Abans de tot això, havia de disculpar-me amb la persona entrevista, em vaig adelantar perquè en tot moment volia que quedés clar que jo no havia estat autora d'aquell fet. Vaig escriure un mail de disculpa, i no va tardar gaire  a fer el seu efecte ... em truca indignada, i deixa ben clar que parlarà de forma clara, és sindicalista, no ho oblidem, i tots sabem que de parlar, parlen!
Va arribar el moment de parlar amb el president, expressant les dos coses importants per mi que havia passat en aquella acció: s'havia produït censura i s'havia donat una falta de respecte a la meva feina!
Em vaig quedar molt sorpresa, quan em vaig donar comte que aquesta persona no s'havia perquè era allí, no tenia consciència que a mi m'hagués molestat aquell fet o que sigués tant atrevida de protestar ... hi ha persones que es creuen que sempre has d'estar d'acord amb tot!
He de reconèixer que va acceptar que havia d'haver parlat amb mi abans, però en el moment de parlar de la censura a la frase, el seu to i forma van començar a canviar, i a dir que jo ha no ho havia d'haver escrit "com es pot tirar un mateix pedres sobre la teulada" va dir!. En aquest sentit, no ens vam posar d'acord, la crítica és crítica, i si està ben dita i sense ofendre, s'ha d'acceptar, sobretot la crítica constructiva.
No pretenia fer-lo canviar d'idea, no sé si ell a mi si, cosa que no va aconseguir ...
En aquest moment, va ser quan vaig preguntar com funcionava el relleu, ja que ell ha de deixar-ho essent incompatible amb ser alcalde ... la resposta va ser que tot queda igual, el mandat no s'acabat i per tant, el vicepresident passa a president! En fi, tot quedarà igual ... i jo, ho deixaré ... ja no se si per orgull, per no haver comtat amb mi, perquè no m'agrada com es treballa, ... o per un conjunt de tot plegat ... només se que en un lloc voluntari l'energia que hi disposes ha de repercutir-te amb coses positives i no angoixes!
Em sap greu, m'agradava i volia estar-hi una temporada més ...
Després la cosa va continuar, no va quedar aquí, ja que la persona afectada també va parlar amb el president .... però bé, això ja es qüestió d'ells ...
Ara ja només queda la reunió amb l'equip ...

p.d.: la frase de la polèmica és:
"Cal innovar la revista de “l’Esclat”, crec que està caient en una rutina que molts cops no atrau a llegir-la." ... 
tant soroll per tant poc ...

19.5.11

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió! II

No m'havia imaginat que aquest post tindria fascicles, i en tindrà, aquest no serà l'últim.
Ahir em vaig assabentar d'un fet (no vull explicar-ho encara amb cada paraula pel seu nom fins que tingui la revista en mà), que m'ha indignat, ha atacat contra dos principis per mi  importants: la llibertat d'expressió i el respecte a la feina feta.
La decisió ja està presa, però jugaré la última carta, sabent i tenint molt assumit que la perdre, i que aquest serà un adéu precipitat i no volgut a una entitat que m'agradava.

Només em queda dir ... continuarà ...

16.5.11

fragment de conversa

L: és normal que el meu ordinador tardi 10 minuts en poder treballar-hi bé?
D: no, pensa en canviar-lo
L: uff
D: quants anys té?
L: uns 5, no és tant no? L'altre dia vaig veure que la memòria del disc dur estava casi plena i vaig buidar-ho
D: (mira amb cara de, com vols que vagi pobre ordinador), dona!! Ja et passaré un programa que ajuda a rendibilitzar el disc dur
L: i sabré fer-ho?
D: si, només es apretar un botó

... aquest és un petit fragment sobre la conversa sobre l'ordinador, es veu clarament com no en se treure el seu màxim profit, ... ho reconec, sóc una incompetent informàtica, no se si existia aquest terme però jo ja l'he inventat ... ah!! no està literalment ben transcrit ja que ja no recordo exactament que fa aquest programa, ... en fi, paciència!

10.5.11

saber-ne o no saber-ne, aquesta és la qüestió!

Potser sóc jo, m'ho hauria de plantejar! A vegades si el món gira al contrari teu potser es que tu vas en contra el món, no ho sé!
Les paraules a vegades provoquen mal entesos, i sobretot si són paraules escrites. Resulta, que es pot considerar s'ha donat una interpretació diferent a les paraules d'una altra persona. Potser jo no ho vec tant greu com les altres persones perquè vaig estar en la conversa sencera, o també potser perquè encara que em diguin alguna cosa que no m'agrada se acceptar el criteri dels altres i potser, fins i tot, poder acceptar que tenen raó!
M'han dit, que la veritat no és absoluta, no! es cert, no ho és. Però s'ha de tenir present, que no es absoluta per cap de les bandes, i a vegades això s'oblida.
M'ha dolgut la forma de dir algunes coses i sobretot qui ho ha dit, quan hi ha amistat, es pot dir tot, això es cert, però després de força temps sense saber de l'altra, potser primer un "hola, que tal?" abans de saltar a la jugular, no?!
La veritat es que no se de que em sorprèn, ni se perquè em dol, ja hi hauria d'escar acostumada.
La qüestió, es que l'inici de tot això, es aliè a mi, però me posicionat, i pel que es pot veure això no es bo. Vivim en un poble on, no pots opinar, no pots queixar-te, no pots fer coses, no pots destacar, les coses no et poden anar bé ... i tal i com un home gran crec que ja difunt, li va dir al meu pare quan era jove "com més desgraciat et veuran més contents estan" ...
és molt trist!

3.5.11

un edifici del passat

Demà tornaré a un edifici que jo diria, és un dels que ha marcat més la meva vida, crec que és el segon. En aquest edifici vaig estudiar-hi, però allí em vaig fer tal com sóc ara ...
Començà a la universitat és un gran canvi per tothom, però per mi encara ho va ser més, allí vaig deixar de ser nena en tots els sentits i també vaig a prendre a viure.
Segur que demà recordaré moments i persones que em van marcar ... Potser et pot costar entendre-ho, a tu mai t'ho he explicat, encara no t'escrivia en aquella etapa!
Allí, en aquella època, vaig fer el primer cigarret, la primera borratxera, descobrir l'amor, començar a entendre que era la lluita i que era perdre batalles ... Aquelles quatre parets van viure la discussió més sentida i feridora que mai he tingut, en aquell moment, vaig aprendre a viure amb la discapacitat, tot i que també et diré que m'ha costat molt de temps perdonar-lo ... i moltes coses més, les megaxerrades amb la Núria assegudes a les escales, ...
I demà, tornaré allí amb un altre rol, seré aquella nena que aquelles parets van formar!