15.1.13

llença't!

L'altre dia, parlant parlant, i fent el símil amb les bateries de la cadira de rodes em van dir: "agafa embranzida i llença't, salta la pared ... que hi tens a perdre? no perdràs ningú que tens al teu voltant, només pots guanyar-hi!".
Com sempre, jo, buscant mil arguments que només sonen a excuses i com més excuses poden ser, més dolents són aquests arguments. Quan ja dúiem una bona estona, i res s'aguantava per enlloc, va dir la paraula màgica: por. 
Sóc com un llibre obert, com aquest mateix bloc, tothom et pot llegir i no és fa difícil saber les bases per les quals em moc! La por sempre ha estat base de les meves accions, tot el que he fet i he aconseguit ha estat després d'una llarga lluita amb la por, per tant, he perdut batalles, i altres ni me dignat a iniciar la lluita.
Com es fa això de deixar la por, i que no sigui ella la que dicti les normes?
No se si meditar en aquests casos és massa bo, només se que almenys de moment torno a estar enmig d'una altra batalla, que no em fa gens infeliç!!!

11.1.13

un tema tabú ...

Ahir, al programa Els Matins, van parlar amb una taula d'experts del suïcidi. Donant-se la casualitat que aquests dies, s'ha tret la vida un dissenyador famós de moda.
Sempre costa parlar sobre aquest tema, la societat te dificultat per a parlar de tot allò que li incomoda o que li ofereix massa preguntes sense respostes, i el suïcidi es troba en aquest segon cas. Els supervivents, es troben indefensos davant d'aquesta situació, i en la majoria de casos, la culpabilitat fa que prefereixin no parlar del tema, però no parlar d'allò no vol dir que allò no hagi succeït.
Seguint amb la notícia del dissenyador, el primer que podem pensar es perquè ho ha fet si ho tenia tot, era un noi jove, ben plantat, en una situació laboral  i social adequada, etc ... ara sorgeixen detalls a l'àmbit laboral que posen tots els dubtes en aquest camp ... pressió laboral, estrès, ... fins al punt de no trobar cap via d'escapament?
Només són especulacions, no el coneixem, i probablement aquells que el coneixen i vivien amb ell tampoc ho entenen.
Davant aquestes situacions, es necessari el temps per arribar al punt de no fer-se preguntes ni buscar culpables, només la persona que ho fa n'és el culpable i té les respostes, i els altres, els que em decidit seguir vivint s'ha de fer això, seguir vivint, encara que sigui amb el màxim de dolor que amb el pas del temps anirà disminuint.

nou projecte: Ateneu Golmesenc

Al veure l'etiqueta vaig pensar que aquest hauria de ser el cava oficial de l'Ateneu Golmesenc!
Primer post sobre l'Ateneu, espero que no sigui l'últim, encara que no ho tinc gens clar, mai les coses van al ritme que voldries que anessin.
Aquests dies de recapitulació, estic donant-me compte que he fet allò que no s'ha de fer, trencar amb una parella i tot seguit començar amb un altre, ... sigui el que sigui, i allò que hagi succeït és molt important tenir el temps de dol, pair tot el succeït, i començar de nou, amb forces i amb la preparació de tots els erros comesos, encara que siguem conscients que en cometrem de nous.
Ara ja està fet, i quan ja tens estima a una cosa tires endavant, ... sense pressa i ben fet, no he de deixar de repetir-m'ho, jo i tots els altres. Potser ens em posat fites massa elevades en poc temps, aspiracions fora del nostre abast, i per començar ens pot sobrepassar tot plegat ... perquè no fer allò que diuen, poc a poc i bona lletra? ...
Miro l'etiqueta i desitjo poder brindar per l'Ateneu i la seva bona salut al 2014, i abans també!

any nou ... un dia qualsevol!

Un altre any ...
Canviar d'any, fer anys, fer un any més d'estar amb algú, fer anys d'una situació nova, ... tot això només es marcar el fet d'una cosa i potser fer una pausa i relaxar la ment, però al cap i a la fi, és un dia més i tot continua igual!
A vegades es necessari posar "pausa", recapacitar, dir-se a un mateix, això no pot continuar així i fer el canvi de xip, però això no te perquè ser un dia marcat socialment sinó que surt el dia que un ho necessita, el dia que es fa necessari aquell canvi.
Moltes vegades s'intenta, i al cap de molt poc temps, tot continua com abans. Espero no sigui aquest el meu cas, de moment porto poc temps en aquesta faceta nova per tant, no puc dir-te si tot continuarà com abans.
He tancat portes que em feien mal, i que en certa mesura no em deixaven tirar endavant, he organitzat idees i donat segons intents i perquè no, intents definitius ... però sobretot, he introduït la paraula relax mental dins el meu dia a dia, ... torno a ser capaç de mirar la televisió sense que el pensament estigui ocupat en mil coses, i sobretot puc tornar a gaudir dels petits moments ... (perquè no, d'unes mini crep amb nocilla).

13.11.12

la mare de l'Èric Bertran

Diumenge vaig anar a veure la pel·lícula "Fènix 11*23". La pel·lícula està be, pel que he sentit amb les entrevistes anteriors i posteriors a veure-la, la consideren suau al que realment va succeir. Tot i això, té moments que semblen surrealistes i que et poses a riure per no plorar, com per exemple, l'ús del traductor i quan té frases tan complicades, com traduir un si o un no.
Potser el fet de saber l'argument i de no inquietar-te com acabarà, fa que et fixis més en detalls de la història, en aquest cas la figura de la mare.
Com en tot no es pot generalitzar, però un cop més, la mare de l'Èric, és la dona que tira endavant quan sorgeixen els problemes. Ella, posa en pràctica paraules tant difícils d'aplicar, com confiança, lluita, cohesió, estima ... Ella, confia en el seu fill, lluita per la seva llibertat, manté la família unida i l'estima per damunt de tot. No es pot dir que el seu pare no ho faci, però entra tard en joc. El pare no te aquella confiança cega que acostumen a tenir totes les mares, lluita fins a cert punt, ja que primer culpabilitza, desuneix potser per por a no saber protegir tot el necessari, i per tant, considerar fracassat el rol que aquest món li ha adjudicat. I estima, això si, però sense mostrar-ho des de l'inici.
En fi, que un cop més sense voler-ho, la història reflecteix la història d'una dona que lluita pels que estima, amb molts temors però sense por!

29.10.12

coses repel·lents!

 Hi ha coses que encara que no vulgui em causen repel·lència!
Dissabte llegia "La Contra" de La Vanguardia. La feien a Erik Sprague  un home que va tatuat de llangardaix per tot el cos.
A mi, en un primer moment, aquests animals em causen una mica de "repelús", per tant, em costa imaginar tenir assegut a algú a la vora amb aquesta mena de tatuatges. Vaig llegir per curiositat, per veure si en alguna pregunta li diria a que el va motivar a fer-ho, i sí, la pregunta es va donar, i la resposta no va ser gaire originar, ja que el més normar era respondre, per ser diferent.
A l'anar llegint, li pregunta com és això  de tenir la llengua dividida, com els animals, i va respondre que li preguntessin a la seva dona. En aquest moment, la meva imaginació va començar a funcionar i a pensar que potser tenia raó que havia de ser interessant.
I vaig continuar llegint! Però, si algun punt d'excitació havia passat pel meu cos, va  desaparèixer en un moment, en llegir que en la part no visible del seu cos hi duia  un pírcing i part de tatuatge!!! ... en fi, que ens haurem de conformar i de bon grat, amb simplement fer anar la imaginació.                                           



23.10.12

"lo impossible"

Diumenge vaig anar a veure aquesta pel·lícula, amb la perspectiva de que em podria trobar, ja que segons deien feia plorar, inclús podia produir algun desmai.
La veritat és que la pel·lícula està ben feta, i arriba i transmet el patiment, el dolor, les pors, les inquietuds dels personatges, que imagino era el que el director volia plasmar.
Emociona? sí, és una història emotiva i força dura, encara que si em poso a pensar que es troba ambientada amb el tsunami d'un país on la pobresa és el seu problema doncs per emotivitat, només està relatant una història d'una família benestant, sense en cap moment tractar com es va quedar el país o com està ara.
Per desmaiar-se? no, i ara!!! A menys que t'agafi una baixada de pressió que també et podria passar veient James Bond. Clar que es veu sang, i patiment, però que  t'esperes d'un lloc on el mar s'ho ha endut tot?
En fi, que és una pel·lícula que està molt bé, però res més que això!
Estimat bloc,
Fa molt temps que hauria d'haver pres una decisió, saps com em costa  i sobretot és perquè no se el que vull, tinc pors a moltes coses i acotem la solució més fàcil que és no fer res, i que el temps aporti les seves solucions.
Tu i jo sabem que això no funciona així, el temps només ho allarga i ens distancia, i la distància és el que ens fereix més. Ja són molts anys, moltes coses viscudes i no es fàcil acceptar que tot té un final.
Penso en com seria viure sense tu i no m'ho puc imaginar, però a la vegada necessito estar sense tu. Em crees una angoixa que cada vegada costa més de dur, i fredament penso si tot plegat té cap sentit, però crec que no faré res,
sóc covarda!

fer anys!

Hi ha dates i dates!
Els 65 marquen una línia, o més  ben dit, l'estat et marca una línia en la qual et diu que pots deixar de treballar. Però crec que res es tant fàcil, fer anys tampoc ho és, has d'acceptar que el teu cos ja no respon com abans, que fas unes coses diferents, ... i pensar en la mort, tema tant tabú en la nostra societat.
A vegades la gent del voltant, tampoc ajudem a tot això, també tenim les nostres pors i temors, que no gestionem d'una forma correcta, i creiem que si no pensem en allò, allò no existeix, i això es la mentida més gran que la societat s'ha inventat.
Ens fem grans, i podem dir que per sort ens fem grans, fer anys hauria de ser viscut com un goig, hauríem de saber disfrutar-ho per tota aquella gent que ja no hi és, que no han pogut arribar a la nostra edat, per aquells que ens envolten i sobretot per nosaltres mateixos ... tenim la sort de poder fer anys!!
i aquests són els 65 del meu pare ...